Molt Honorable PRESIDENT FABRA:Va promoure vostè una festa (fracassada) per la societat civil valenciana al mes d' octubre. Particularment pense que ès ara quan la societat civil valenciana parla: no al tancament de la nostra televisió i ràdio!!!!
Sols dos línies per a manifestar el meu respete a Josep Miquel Moya. Aquesta setmana ha deixat l’ajuntament per a reincorporar-se al seu lloc a la xarxa de biblioteques de Gandia.
És fàcil trobar a la premsa notícies sobre la seua honestedad, capacitat de treball i el seu compromís social i nacional.
S’ha despedit amb versos de Lluis Llach. Nosaltres, per a ell, ens agraden els de Vicent Andrés Estellés: Assumiràs la veu d’un poble...
Ací em pariren i ací estic....
Un entre tants...
FOTO:www.gentedelasafor.net
(PROA, 2012 www.proa.cat)
He tingut la sort de gaudir (gràcies a BPM GANDIA CENTRAL) de aquesta obra del professor Mira. ( Uns dies, ara, cal comprar-la)
Homer i l’Odissea, introducció de Jordi Cornudella i Llegir Homer ( del propi Joan ), son un breu però magnífic suport i al·licient.
Si partim del fet de que aquesta obra es un dels punts d’arrancada de la literatura occidental, cal tindre una bona versió a la nostra llengua i al nostre abast.
Gràcies professor!
L’obra teatral Que tinguem sort!, del dramaturg i actor Carles Alberola, ha sigut guardonada amb el XXII Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. El jurat que l’ha escollit ha estat format per Josep Ballester, Eduard Ramírez, Raquel Ricart, Isabel Robles i Andreu Sevilla. També han sigut premiats en aquesta edició els escriptors Alfons Llorenç, en assaig, Xavier Aliaga, en narrativa, i Ramon Ramon, en la modalitat de poesia.
Que tinguem sort!, –publicada en la col·lecció «Bromera Teatre» i encara en cartell als escenaris valencians–, és una comèdia agredolça, que ens parla del pas de la vida, dels amics, de la mort... amb la ironia i l’estil inconfusible de l’autor i el segell creatiu d’Albena. Els protagonistes són dos actors de teatre que parlen al camerino poc abans de començar la que pot ser la seua última funció junts, Espasmes. Dalt de l’escenari troben una felicitat que contrasta amb les seues vides quotidianes, bastant anodines. Després de més de 20 anys xafant escenaris, només la ficció podrà donar-los tot el que la vida els nega. Això sí, només necessiten per a aconseguir-ho una miqueta de sort...
Gràcies al meus fills he gaudit de alguns llibres de Joan Pla.
http://www.llibresjoanpla.blogspot.com.es/
M’agrada la seua escriptura, compromesa, actual i amb magistrals tocs de quotidianitat:
I a mesura que m’ho contava, mentre érem encara presa de l’emoció, ens van entrar ganes d’esclafir el riure, peer la simplicitat del fet i perquè les pebreres torrades s’havien creuat en el nostre camí. I ploràrem i riguérem, tot alhora, fins que ens van abraçar, perquè sabíem que ens estimavem..." ( 62,63)
L’illa del Faraó. (Bromera, 11ª edició, )
Hi ha esdeveniments privats que tenen tanta o més força cultural que algunes programacions públiques.
En conten que, a la Safor, un enllaç civil ha estat espai d’emocions i bona taula. Però més enllà, la poesia, la música i el teatre, barregats amb gust, amb tocs magistrals i ben mesurat, han fet les delícies del amics i familiars convidats al acte.
Vicent i Cèlia: bona travessia y sempre bon port!!!!
Ahir un clam per TV3 i avui una resposta més: ANDANA i el seu poema compromés.
Al meu calaix de projectes descansava un breu text que vaig escriure quan el tancament dels repetidors que donaven senyal a tv3. L’he rescatat. És el següent:
"Un clam per TV3.
aL país valencià, catalunya...
cap argument pot argumentar la pèrdua. El tancament dels repetidors d’ACPV per la pressió del govern de l’actual Generalitat Valenciana no beneficia ningú...
(Quan el mal ve d’Almansa a tot món alcança...)"
El porte hui al blog perquè m’ha emocionat trobar el treball proposat per l’EDITORIAL ANDANA per a manifestar el seu suport al valencià. Es pot descarregar des del seu web. Que emotiu el poema de Miquel Juan García. La il·lustració és De Fran Parreño.
Hi ha una part escrita per a persones com jo:
" Que ningú no tinga cura
si alguna errada diu,
que el que vol la nostra llengua,
es no quedar-se al riu"
M’ha emocionat. Gràcies.
Nosaltres, al club de lectura de BC GANDIA-IMAB, vam tindre l’ocasió de finalitzar l’any de Martorell amb la presència de l’autor de "les cendres del cavaller", Silvestre Vilaplana.
El reconegut autor, amb molta sensibilitat, domini de la llengua i la història, ens obrí una porta al creador de "Tirant lo blanc",
"les cendres del cavaller" és una atractiva ruta per a accedir al Tirant, obra reconeguda mundialment i que açí a casa hem d’estimar i gaudir.
Més fotos a http://www.flickr.com/photos/45921268@N04/5307460205/
"...I totes les faltes que hi trobeu responen a la meua manca d'habilitat i el càrrec és, sens dubte, tot meu."
LES CENDRES DEL CAVALLER, SILVESTRE VILAPLANA.
El passat mes de desembre 2010, SANTIAGO DIAZ i CANO, va presentar a GANDIA, sa casa, la seua obra "MEMÒRIES D’UN PORC". Va estar acompanyat de MARINA BORDES.
L’obra està tenint una excel·lent acollida. Pots seguir les últimes notícies al blog de l’autor(http://www.sadic.eu)
Si vols veure fotos de la presentació (casal Jaume I GANDIA): FLIKR, busca
DE carlos, carpeta "màgia i paraules"
http://www.flickr.com/photos/45921268@N04/5307411129/
25 NOV.2010
CLUB DE LECTURA DE LA BIBLIOTECA DE GANDIA.
Hem rebut BERNAT MONTAGUD per a compartir la seua obra "EL ALCÁZAR DE LAS SOMBRAS" (ED. ALGAR).
Docent i investigador de l'art i la història, amb domini de la millor didàctica i la comunicació, ens ha fet tornar a les aules, per a gaudir.
Moltes gràcies al nostre IMAB GANDIA, a l'editorial, als membres del club i, especialment, a l'autor.
text i foto: carlos cabrera.
Ahir, 18 novembre, gaudirem de la xerrada que Joaquina Barba i Maite Sastre ens varen fer amb motiu de la presentació del llibre SOS! Bullying. Per entendre l’assetjament escolar.
La sala era plena i, tot i ser un tema seriós, també riguérem. Joaquina fins i tot va contar un acudit.
Hem penjat algunes fotos a la pàgina de facebook d’Edicions del Bullent. Podeu veure-les punxant ací.
Per als qui no puguéreu assistir, no us preocupeu, hi ha una segona oportunitat.
El divendres que ve, 26 novembre 2010, el Casal Jaume I ha organitzat una Taula Rodona sobre l’assetjament a les aules.
Hi intervindran les escriptores Joaquina Barba i Gemma Pasqual. Modera Andrea Ollero psicòloga de la Mancomunitat.
(text:http://networkedblogs.com)
http://jmmoya.blogspot.com
A Gandia hem anomenat fill predilecte a Josep Piera. Tot un esdeveniment que fa uns anys ningú haguérem imaginat. I és curiós: el primer fill predilecte de Gandia és de Beniopa. Piera deia: "m'emociona que la meua ciutat m'honore". A nosaltres ens honora que l'emocione, perquè potser hi ha molts ciutadans i ciutadanes que mereixen una distinció de la seua ciutat, però, sens dubte, Josep Piera és un d'ells.
Per a molts de nosaltres, l'amic Pep, l'escriptor Josep Piera, ha representat un símbol, un model. Un símbol d'estima a la llengua i a la terra. I un model de vida dedicada a la literatura. I es fa extremadament difícil separar, diferenciar, un aspecte de l'altre: el ciutadà compromés, el valencianista actiu, de l'escriptor afamat... Es fa difícil, quasi impossible, perquè ell no ho ha fet mai.
És cert, com se'n fan ressò totes les biografies perquè mai no ho amagat, que Josep Piera va ser abans poeta que valencianista. La seua primera llengua literària, fou el castellà. Però, de manera semblant al nostre sempre enyorat Joan Climent, el canvi va ser determinant per a la seua trajectòria vital. I, conscientment o inconscient, per a molts dels valencianistes que ens incorporàrem després, per als qui ha estat (han estat molts) mestres i encomanadors d'una passió sense límits en l'estima a la terra, en l'autoestima, espolsant-nos complexos d'inferioritat no superats encara en massa àmbits. Josep Piera hagués pogut estar un dels millors poetes en llengua castellana. Però ha acabat sent l'escriptor contemporani més reeixit en la nostra llengua, la seua, la del seu poble.
Pep Piera ha estat, també, un exemple de compromís ciutadà en la lluita constant, diària, i no sempre fàcil, per fer possible el somni d'un País Valencià més culte i, per tant, més lliure. Activista cultural, en companyia de molts altres amics, durant el franquisme i la transició, i sempre present, el deixaren o no, en les més brillants pàgines culturals de la nostra ciutat. Ha col·laborat sempre i amb tots aquells que li ho han demanat, tot i que encara, fins fa no massa, feia la sensació d'estar marcat, a casa seua, amb una mena d'estigma que, incomprensiblement, injustament, semblava (i encara ho sembla) acompanyar a aquells que comprometen la seua vida personal i professional a una idea que, en un país normal, hauria de ser vista amb admiració. Ara, amb eixe nomenament, es rescabala un poc molts anys d'oblit, d'incomprensió i d'ostracisme i, tant de bo, siga una mena de senyal, de porta oberta per a molts altres que no han assolit encara el reconeixement que la ciutat li ha atorgat a ell. Un reconeixement que ha tingut sempre en el cor i en el cap de molts de nosaltres, encara que no sé si això és o era suficient. Probablement, no.
Però, si la seua relació amb la ciutat no ha estat exempta d'episodis d'ombra, la seua activitat literària ha estat una allau de llum i, només per ella, seria suficient eixa manifestació d'orgull col·lectiu que suposa el nomenament de fill predilecte. Potser Josep Piera siga un dels escriptors més premiats: si no m'he descomptat (és fàcil) ha estat guardonat amb els premis Ausiàs Marc, Andròmina, Carles Riba, Josep Pla, Sant Joan, Josep Vallverdú, Serra d'Or, de la Crítica del País Valencià... I ha estat distingit també amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. I, recentment, el Premi Joanot Martorell, de manera que ja compta també amb els dos premis literaris de la nostra ciutat.
Ha estat, també, exemple, guia, mestre, de molts altres escriptors, que han encetat després un venturós camí de creació. I ha fet de mestre sense dogmatismes, sense suficiències, conreant les pròpies capacitats i rebutjant les uniformitats: uns principis pedagògics elementals; no debades, Josep Piera, és, acadèmicament, mestre, per molt que n'exercira poc de temps. Supose, però, que no haurà pogut fugir de la influència de la seua companya, la nostra Marifé, una castellanoparlant d'origen que ha esdevingut un símbol de la defensa de la llengua en un dels àmbits més imprescindibles: l'escola.
Pep, en les seues tertúlies o en la seua obra, ha somiat una Gandia a la imatge clàssica, mediterrània, un espai en el que s'identifica i que l'apassiona. De vegades, la soledat del procés creatiu pot resultar insuportable, turmentosa. Però, tot i ser cert, l'escriptura ha estat la vida de Josep Piera i ha fet que la visquera (i esperem que continue sent així) de manera intensa. I que, com el poema de Kavafis, haja aprés dels que saben en el seu viatge a Ítaca. Josep Piera és valencià i, per tant, mediterrani. La seua obra està impregnada d'eixes dues condicions. Grècia, Itàlia, el Magrib, Jerusalem... I, sobretot, Beniopa, Gandia, la Drova, el seu univers més proper, amb les seues referències, els seus mites, les seues influències, més o menys evidents. Apassionat i tendre, a la vegada. Directe, fins i tot amb l'ús de les metàfores, ha sabut dur-nos magistralment a aquells indrets mítics de la Mediterrània. Però també ha sabut descobrir-nos o fer-nos descobrir els nostres paisatges propers, que tant estima, i les seues gents. I, sobretot, ens ha revelat, en totes i cadascuna de les seues obres, a glops o a dojo, qui és ell. Qui és, qui somia ser, Josep Piera. Els seus neguits i les seues alegries, les seues victòries i les seues derrotes, reals o fingides, personals o col·lectives.
Divulgador incansable, de vegades contracorrent, dels nostres clàssics, i sempre esperant el reconeixement col·lectiu del nostre esplendorós passat literari, amb la recuperació dels poetes valencians en llengua àrab o amb activitats culturals tan reeixides com "Els Nostres Clàssics" de l'any 1983 o "L'any del Tirant" del 1990. Una tasca encara no acabada que ara, però, culmina amb Francesc de Borja, la commemoració del cinquè centenari del qual ha comptat, amb companyia d'altres, amb la seua decisiva participació i amb excel·lents productes, un dels quals ha estat guanyador, com he dit, del Premi Joanot Martorell. No crec que fa deu, quinze anys, ningú, ni el propi Piera albirara este remat. Però, ben pensat, potser fora previsible i inevitable que Josep Piera acabara escrivint pàgines tan belles de Francesc de Borja, el gandià més universal de tots els temps i la màxima figura històrica que ha donat Gandia.
Josep Piera, el ciutadà compromés i Josep Piera, l'escriptor, és tot un, que ha aconseguit bastir un magnífic edifici, on este reconeixement de la ciutat, no és la culminació, sinó una pedra més. Emotiva i transcendent, sens dubte, però no definitiva. Però és també indestriable del Josep Piera home, del que Marifé (la seua companys) i Melània (la seua filla) estan, també, ben orgulloses.
Pep Piera escrivia el poema "La Drova", que és ja una mena d'himne per als qui estimem la nostra terra:
Aquesta vella vall que ara veig verda,
daurada lluna de meló d'estiu,
és més que un llogaret entre muntanyes,
molt més que la infantesa al finestral,
molt més que un paradís ple de pinades.
Aquesta vella vall feta de somnis,
amagatall d'amors i de paraules,
la dels mil i un perfums i les fonts fresques,
la dels hiverns de llàgrimes de gel,
la de les veus que juguen i el silenci,
aquesta vella vall que vull per sempre verda.
Aquesta que rebrota riallera
després de les tempestes i la pluja;
aquesta que faig meua cada dia,
aquesta que duc viva a la memòria,
no la toqueu, si us plau, no la toqueu.
No la toqueu si no és per estimar-la.
Esperem que ningú toque tampoc a Josep Piera, si no és per a estimar-lo.
Foto: picam.info
Tremola l’ona i apaga l’arena encesa pel sol daurat. El vent, els catxerulos, bufa, per donar color, als cels de blancs núvols. A la voreta de la mar, un cranc juga amb un castell de sal. foto i texte: carlos cabrera.
Joan Pons, en poc més de duocentes pàgines, ens recrea tot un mòn a la seua novel·la " LA CASA DE GEL". (BROMERA). Aquesta obra, premiada amb el Ciutat d'Alzira 2009, que va, apenes publicada,per la segona edició, va ocupar la primera sessió del Club de Lectura de la Biblioteca Central de Gandía, aquest 29 d'octubre.
Amb presència de Joan, més de vint persones vam tindre ocasió de plantejar preguntes, fer reflexions,enriquir-nos i gaudir.
Texte I foto (Joan Pons dedicant un llibre, GANDIA 29 OCTUBRE 2010). Carlos Cabrera.
nota al text:
Si trobeu una falta d’ ortografia o una possible millora, pregue feu ús de "COMENTARIS" y per a comprendre la meua situació-determinació aneu a l’article DESITJOS D’ATENCIÓ I CORRECCIÓ al blog http://134espacios.blogia.com.
Moltes gràcies.
Amics, amigues, us vull demanar un favor, així, directa al gra: voldria que m’ajudàreu en la difusió d’aquest acte. La XIV edició de l’Homenatge a la Paraula que se celebra anualment a Gandia reconeix en aquesta ocasió la trajectòria del poeta, traductor i dramaturg Feliu Formosa. Per aquest motiu, dissabte dia 20 tindrà lloc l’espectacle FORMOSA PER FORMOSA (Ester canta Feliu), a partir de textos de l’autor homenatjat. Componen el repartiment, a més d’Ester Formosa, Maurici Villavecchia al piano, ’Horacio Fumero al contrabaix, i Matthew Simon a la trompeta. La direcció musical és de Villavecchia. L’espectacle forma part dels actes programats durant la Setmana Literària de Gandia, i se celebrarà a la Sala A del teatre Serrano (paraules majors!) de Gandia. Tenim uns quants motius de pes per recomanar-vos-hi l’assistència: 1. Perquè els temes musicals, la interpretació i els textos són d’altíssima qualitat. 2. Perquè s’obsequiarà tots els assistents amb l’antologia TOT EL TEMPS QUE ENS HEM BUSCAT, amb textos de Feliu Formosa, inclosos els de l’espectacle, amb disseny de portada de Pau Àlvarez (Edicions 96), i coordinat i editat des del CEIC Alfons el Vell i l’IMAB. 3. Perquè l’entrada és lliure, absolutament GRATUÏTA, tot i ser al Serrano. 4. Perquè ens acompanyarà Feliu, i això és un gran honor per als qui hem treballat en aquest sarau. 5. ...i perquè, sincerament, ens faria molta il·lusió que Feliu Formosa s’enduguera un record càlid de Gandia i d’aquest Homenatge a la Paraula, que compleix... 14 convocatòries! En arxiu adjunt teniu tota la informació, ordenada i acompanyada d’una bella imatge d’Ester interpretant una de les peces de l’espectacle. Vaja per endavant el meu agraïment, per la vostra atenció i pel vostre temps. Salut! Maria Josep Escrivà FELIU FORMOSA (Sabadell, 1934) A banda d’ésser considerat un poeta clàssic contemporani, Feliu Formosa ha excel·lit com a traductor, fonamentalment de l’alemany, i s’ha dedicat intensament al món del teatre, on ha exercit d’autor, d’actor, de director i d’ensenyant. La seua llarga i fructífera trajectòria artística ha estat reconeguda, entre altres distincions, amb la Creu de Sant Jordi, per la seua tasca cultural i cívica, l’any 1988. L’any següent li va ser concedit el premi Nacional de les Arts Escèniques de Catalunya; amb el Premio Nacional de Traducción, pel conjunt de la seva obra, el 1994; o amb el Premi d’Honor de l’Institut del Teatre, el 1999. |
Fa uns dies(veure club lectura Biblioteca Gandia) em recordava de Santiago. Avui, l’entrada al blog, està motivada pel correu electrònic que he rebut i m’ompli d’alegria.
Hola, amics/amigues/enemics/enemigues:
Com alguns ja sabeu, dijous 18 de novembre a les 6 de la vesprada serà la presentació de la (meua) novel·la MEMÒRIES D’UN PORC (guanyadora del Premi Valldaura-Memorial Pere Calders 2010) al Museu de Cerdanyola (Barcelona). Edita la UAB.
A partir d’eixe dia estarà a la venda a les principals llibreries de València i Barcelona. També és possible que la pugueu trobar a AMBRA, en Gandia (si passeu i pregunteu per ella en els pròxims jorns, la probabilitat de que la demanen augmentarà, òbviament)
Si algú vol fer un tast abans d’arriscar-se amb l’obra completa, pot entrar al meu Bloc (www.sadic.eu) on hi ha un fragment del primer capítol. D’altra banda, qui no puga o no vulga gastar-se els dinerets, que sàpiga que quasi segur la podrà trobar també a la Biblioteca Municipal de Gandia (i potser en alguna més)
Mentrestant, us envie un document adjunt amb les possibles cobertes pq jugueu, si us ve de gust, a endevinar quina de les cinc serà la definitiva (avís: no hi ha premi)
No cal dir que us agrairé moltíssim que reenvieu el mail a qui us done la gana i/o que doneu difusió a aquesta “notícia” de la manera que us semble més adient (és la publicitat del pobre, què hi farem!)
Salut
santiago diaz i cano
Metge que diagnostica, tu, penjada l’ànima contrallum, observes la vida. Trobes el remei de botica per a l’amargura de la gana i els desitjos de gel. Al matí, plors de llagrima seca a la nit, pasetjos de lluna. La mort arrosega tota experiencia. Un altre dia, altra vida, que, tot segur es la mateixa, tal vegada. foto i texte: carlos cabrera
Recorde els estius com rellotges de sol i sorra. El temps corre pel l´esfera del cel, fins a setembre. TIC,TAC... TIC, TAC... Recorde els estius rodant la roda de la bicicleta meua. foto i texte: carlos cabrera
Hem puxat a la muntanya, per a gaudir del romer, la pebrella i la herba sana. Hem puxat a la muntanya, per a gaudir de la vista clara. Hem puxat a la muntanya, per a gaudir del sol, l´aire i l´aigua sana. foto i texte: carlos cabrera
En tu, que parles del ofici i la alegria, trobe la pau i el desig de un altre mon millor. En tu, que parles de nit i dia, trobe el contrast que marca la meua vida. En tu, que cantes amb les paraules, trobe el silenci necesari per a sentir la meua vida interior. foto i texte: carlos cabrera.