DESITJOS D'ATENCIÓ I CORRECCIÓ.

En aqueste mateix blog,( http://134espacios.blogia.com),podeu trobar una entrada "carta al Dios de las Palabras" de Gabriel García Márquez. Es part de la relació que tinc amb el castellà, que és la meua llengua materna-mental.

                Respecte al valencià, el nostre català, vull fer el camí invers al que va fer la meua iaia paterna. Un poc com  a la canço "el tio canya" (ALL TALL). Mai es tard pe a donar-li gust al cor.

               En aqueste camí i en els últims tres anys, he tingut la sort de col·laborar amb l’associació cultural Falla Sagrada Familia-Corea de Gandia. Gràcies a la seua ajuda he pugut escriure  tres contes-explicació de falla infantil, dels que estic molt orgullós.

              També amb ells he publicat el primer conte que vaig escriure en valencià: tomassa la carabassa. Igualment, en el seu llibret de l’any 2009 està el primer article de fons: "teoria i pràctica de les gràcies".

              Ara també vull demanar-vos ajuda a vosaltres. Si us plau, utilizeu el recurs de "comentaris" per a proposar correccions. Con a la foto que acompanya esta entrada i que he fet prop de casa: atenció i correcció!.

Moltes gràcies.

foto i text Carlos Cabrera.

                OCTUBRE 2009.

DIAZ I CANO/ URBA LOZANO

En uns dies el club de lectura de la biblioteca de gandia recomença, tardor 2010, les activitats per al nou cicle.

 Les novetats més rellevants serà la col·laboració amb l’editorial bromera i la presència dels autors, de les autores, en les sessions.

Abans de l’estiu, sols vam tindre unes sessions dirigides per Santiago DIAZ i CANO. Van ser grans sessions. D’ell, (que té la seua última obra premiada en impremta), i d’un dels autors treballats,URBA LOZANO, teniu els seus blogs a la dreta.

En la foto, SANTIAGO ( primer) i URBA LOZANO, a la biblioteca de GANDIA.

 

RECORDEM ENRIC VALOR. 13 GENER 2010.

Recordem Enric Valor

El 13 de gener de 2010  s’acomplirà el 10é aniversari de la mort de l’escriptor i lingüista Enric Valor.

Aquest any, a Tàndem edicions organitzarem tota una sèrie d’activitats per recordar-lo i difondre la seua obra literària completa, tant les Rondalles Valencianes com les novel·les.

La primera activitat tindrà lloc el mateix dia 13 de gener a les 11:00 hores a la Biblioteca Pública de València (C/ de l’Hospital), on alumnes de 3r cicle de primària de diverses escoles llegiran, en veu alta, les 36 rondalles valencianes d’Enric Valor adaptades per Rosa Serrano per als lectors infantils.

 

Hem enviat una carta a tots els centres educatius de primària i secundària per motivar-los a mantenir viva la memòria del gran escriptor i lexicògraf. Fer-ho és un deure cívic. L’exemple i l’obra que ens va deixar Enric Valor són impagables

Tàndem edicions

EL BLOC S’ADHEREIX AL MANIFEST A FAVOR DEL REQUISIT LINGÜÍSTIC EN L’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA VALENCIANA

Enric Morera: “El valencià està en un clar procés de recessió en les administracions públics i també als mitjans de comunicació. El valencianisme es demostra protegint, potenciant i donant prioritat a la nostra llengua, com a vehicle de comunicació normal i habitual i com a signe d’identitat del nostre poble”.

L’Executiva Nacional del BLOC s’ha adherit formalment al manifest a favor del coneixement del valencià per a l’accés a un lloc de treball de les administracions públiques, una iniciativa promoguda per entitats cíviques, socials i culturals del País Valencià. Des de la formació nacionalista consideren que des de la Generalitat i des de molts ajuntaments del nostre territori no s’està fent complir la llei i s’està marginant la nostra llengua.

Per al secretari general del BLOC, Enric Morera, “exigir el requisit lingüístic no és cap discriminació, és una manera d’assegurar que els funcionaris saben la nostra llengua i van a respectar als ciutadans i ciutadanes que l’empren. A més, saber valencià és un fet enriquidor que no va contra ningú, sinó que suposa conéixer i usar una llengua més que és patrimoni de tots”.

Des de la formació nacionalista consideren que l’ús de la llengua està en un clar moment de recessió en les administracions públiques i cal potenciar-la més, sent el requisit lingüístic una mesura “molt necessària”.

El manifest al qual s’ha adherit el BLOC és el següent:

MANIFEST A FAVOR DEL CONEIXEMENT DEL VALENCIÀ PER A L’ACCÉS A UN LLOC DE TREBALL DE LES ADMINISTRACIONS VALENCIANES

Quan es complien els 25 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament  del Valencià (LUEV) al novembre de l’any passat, diverses entitats, entre les quals les signants d’aquest manifest,  presentaren a l’opinió pública els seus informes per a diagnosticar el grau de compliment de la llei i el grau de consecució dels objectius de normalització lingüística que es fixava. La conclusió era que, un quart de segle després, malgrat les disposicions i els fins declarats, encara es permet una falta notòria de normalitat social de la llengua pròpia.

Col·lectius, entitats i la ciutadania en general, ja constatàrem aleshores que la llengua pròpia de la nostra administració distava molt de ser tan usada ni valorada com la Llei preveia, tot prenent com a punt de referència el seu article 16: “Les empreses de caràcter públic, així com els serveis públics directament dependents de l’administració, han de garantir que els empleats que tenen relació directa amb el públic tinguen el coneixement suficient del valencià per a atendre amb normalitat el servei que els és encomanat”.

Malgrat que la Llei d’Ús fixa que tot el personal de les administracions i dels seus serveis dependents que atenen el públic han de tenir el “coneixement suficient del valencià”,  26 anys després encara no n’hi ha hagut cap desplegament legal que ho porte a la pràctica. En cap oposició ni concurs (tret dels tècnics lingüístics) no s’ha hagut de demostrar cap grau de coneixement de valencià. Pitjor encara: de les dades oficials de la Generalitat es conclou que només en un 1,2% de les places d’aquesta administració se n’ha requerit cap coneixement, cosa molt més greu, perquè una bona part del personal de les administracions ha adquirit, pel seu compte, una competència lingüística en valencià que després no practica, perquè la Generalitat i les altres administracions ni la valoren ni l’apliquen: la llengua pròpia no passa de ser una llengua de rètols simbòlics i no la d’ús normal i habitual.

Durant aquest temps hi ha una discriminació indiscutible contra les persones que parlen valencià o que volen usar-lo. Per a accedir a l’administració valenciana només hi ha el requisit lingüístic castellà: les proves d’accés ja controlen sistemàticament el domini del castellà. En canvi, el valencià,  tot i que l’Estatut diu que és “la llengua pròpia” i la Llei d’Ús “la més peculiar senya d’identitat” com a poble, no passa de ser-hi un mèrit, en el millor dels casos. Però ningú no ha de demostrar que sap valencià per a atendre els ciutadans ni en la Generalitat, ni en les diputacions ni en la majoria dels ajuntaments, ni tampoc en l’administració de l’Estat o de Justícia radicada al País Valencià.

El Govern valencià va engegat recentment el projecte d’una nova Llei per a l’Ordenació i Gestió de la Funció Pública Valenciana, que és el text legal on cal establir la regulació del coneixement del valencià com a requisit per a accedir a un lloc de treball de qualsevol administració valenciana.

Per això, les entitats signants d’aquest manifest han participat en quantes iniciatives impulsades des dels àmbits cívics i sindicals s’han dut a terme per a demanar que la nova llei continga la garantia de capacitació lingüística que la Llei d’Ús fixa indirectament en l’esmentat article 16. Totes les entitats demanem que, en el procés de selecció, les persones aspirants hagen d’acreditar el coneixement de valencià, tant en l’expressió oral com en l’escrita. Remarquem que aquest requisit és general a totes les comunitats autònomes amb les quals compartim la llengua catalana i també a Galícia i el País Basc. El País Valencià n’es l’excepció: l’única que no valora la seua llengua com a determinant per a administrar-se i servir els ciutadans.

Per tot això, les entitats sotasignades insten tots els partits polítics, i sobretot els que han de participar en la tramitació parlamentària de la nova llei, a esmenar el text inicial per donar estricte compliment al que la LUEV estableix per a l’ús de la nostra llengua en l’administració pública. Només així garantirem que el personal de les administracions valencianes puga respectar els drets dels valencians i pose fi a una discriminació que dura ja massa temps. Només així podrem assegurar que els empleats i les administracions donen un servei de qualitat i actuen amb arrelament al país. Només així podrem assegurar que és la llengua d’ús normal de l’administració, tal com estableix la Llei d’Ús i Ensenyament. Només així la proclamació que el valencià és “la més peculiar senya d’identitat com a poble” no serà una expressió retòrica sinó un fet: la llengua comuna dels valencians, la que ens identifica. Precisament, aquella en què volem viure, administrar-nos i regir-nos com a poble.

Les entitats signants conviden totes les entitats i organitzacions de la societat valenciana, així com també la ciutadania en general, a subscriure aquest manifest i a sumar-se a la reclamació que el valencià tinga, per fi, el reconeixement real i pràctic de llengua pròpia i oficial que l’ordenament jurídic li atorga. El reconeixement legal, traduït en ús normal i habitual, que la societat i els seus ciutadans i ciutadanes li reclamem per poder viure en la nostra llengua pròpia sempre i pertot arreu, començant per la nostra pròpia administració i per les nostres institucions.

ENTREVISTA: VICENT TORRENT.(ESTER PINTER.AVUI. València).

"S’ha folkloritzat i negat el llegat polític de Jaume I"

Entrevista: Vicent Torrent. Al Tall treu el CD ’Vergonya, cavallers, vergonya’

Ester Pinter

València

Ult. Act. 03/06/2009 08:22

Trenta anys després de l’edició del seu disc més aclamat, Quan el mal ve d’Almansa, el grup de música d’arrel tradicional Al Tall torna a submergir-se amb Vergonya, cavallers, vergonya (PICAP) en un moment històric clau, l’època de Jaume I, per, com en aquell cas, fer-ne una crònica cantada i compromesa. Vicent Torrent (València, 1945) és l’intèrpret, músic i autor dels temes d’aquest treball i de bona part dels que conformen els 20 àlbums que des del 1975 ha publicat Al Tall.

Per què aquesta nova mirada al passat?
Acabat de treure Quan el mal ve d’Almansa Joan Fuster ens va dir: "Està bé eixe serial radiofònic, heu de fer més discos d’història del País Valencià". Hi va implicar Vicent Andrés Estellés, ens vàrem reunir, però el projecte no prosperà. Estellés estava en altres històries i nosaltres no vèiem clar seguir amb un disc de temàtica semblant. Ens va quedar una pregunta per respondre: què és el que es va perdre a la batalla d’Almansa? Ara contestem: s’hi va perdre justament l’obra de Jaume I, el pare de la pàtria i de qui l’any passat es va celebrar el 800 aniversari, un bon moment per explicar la seua obra.

Amb tots els actes de la Generalitat valenciana no va quedar explicada?
No. Hem tret el disc una mica per reacció als homenatges que des de la Renaixença se li han anat dedicant. En tots s’ha tendit a folkloritzar-lo a fi de desactivar el seu testament polític.

"Vergonya, cavallers, vergonya", els deia Jaume I als qui no el seguien a la batalla. De què sent vergonya ara Al Tall?
Sentim un poc de vergonya del moment actual i si Jaume I eixira de la tomba també en sentiria, però no sóc pessimista respecte al futur del País Valencià, pense que canviarà. Les societats canvien i particularment la valenciana és molt llesta, molt ràpida i molt pragmàtica. Aconseguirem més sobirania i el testament del Conqueridor acabarà calant.

¿Un dels símptomes és l’ampli ventall de grups en valencià que hi ha i la quantitat de públic jove que els segueix?
En els últims 40 anys, encara que hi ha hagut grups que han anat caient pel propi pes de viure en la subterraneïtat, n’han anat apareixent cada volta més i més potents. L’actual generació és brillant, es cultiven molts tipus de música i això és un símptoma que açò no hi ha qui ho pare. El mort es torna a alçar, i torna a caure i continua caminant.

Com definiria musicalment el nou disc?
De fusió mediterrània. No ens hem plantejat la recuperació d’un tipus de música en concret, com vam fer a Vares velles. L’ambient musical i literari diríem que és d’estètica gòtica, en el sentit modern del terme. El món dels morts, el món dels ossos corcats, la soledat de les tombes...

Què destaca de l’aportació de Jean-Marie Carlotti i Tomeu Penya?
Com a intèrprets, vocalment, té molta gràcia ajuntar-los amb les nostres tessitures vocals que són mitges. La veu de Carlotti, en canvi, és potentíssima, d’uns aguts delirants, i la de Penya molt grossa, d’uns greus profunds. Això dóna una obertura vocal que resulta interessant.

Se us relaciona amb la Riproposta italiana. Us hi identifiqueu?
Totalment, la música tradicional no és una cosa per guardar-la al museu sinó per fer-la servir amb la tecnologia actual, amb la sensibilitat actual i per a qualsevol cosa. La Riproposta ha servit per desfolkloritzar el folklore, per reprendre tot eixe so i anar trencant les corfes d’esclerosi que el tapen i eixe és un camí molt llarg.

Roser i el mar, Club Lector de desembre del Voluntariat pel Valencià. Desembre 2009

Lloc: Societat Coral "El Micalet", C/Guillem de Castro,73
Població: València

 

El Voluntariat pel Valencià, comença el curs amb noves activitats com el Club Lector.

L’acte tindrà lloc dissabte, 12 de desembre de 2009, a les 11hores.

Per a aquesta activitat, el Voluntariat pel Valencià ha comptat amb la col·laboració de la Societat Coral "El Micalet". L’entitat musical es troba al  C/Guillem de Castro, 73.
Us adjuntem un enllaç on podeu veure un mapa amb la localització:
http://maps.google.es/maps?hl=ca&source=hp&q=valencia,+guillem+de+castro,73&um=1&ie=UTF-8&hq=&hnear=Carrer+de+Guillem+de+Castro,+73,+46008+Val%C3%A8ncia&gl=es&ei=_3XpSsCHEcGc_Aa_nd2VDw&sa=X&oi=geocode_result&ct=image&resnum=1&ved=0CA4Q8gEwAA
(Si utilitzeu el transport públic, a MetroValència cal baixar a l’estació d’Àngel Guimerà i a Renfe Rodalies, l’estació del Nord queda prop d’allí)

Així que ja podeu anar llegint el llibre, que té la següent fitxa d’informació:

Llibre: ROSER I EL MAR
Autor: Llucià Vallés
Editorial: Perifèric Edicions

Sinopsi:
Roser i el mar narra les vivències d’una jove que s’enfronta per primera vegada als sentiments i contradiccions que niuen al seu cor. Una història real i propera que ens parla d’amor i amistat i que aconseguirà captivar al lector des de la primera pàgina. A través d’aquest llibre, coneixerem a Roser, que inicia el seu viatge interior amb la complicitat del mar. L’obra desenvolupa els valors de la tolerància, l’amistat, el respecte a les diferències i el descobriment de l’estima.

L’escriptor:
Llucià Vallés i Calvo va nàixer a Osca l’any 1960. Als vint i quatre anys es va traslladar a València i des de llavors hi viu i treballa com a professor, Actualment treballa a l’institut Berenguer Dalmau de Catarroja. Tota la seua vida professional ha estat lligada a l’ensenyament. Ha estat vinculat als Moviments de Renovació Pedagògica, a la defensa de l’escola pública i de la nostra Llengua.
Al preguntar-li sobre la dificultat d’escriure en Valencià una persona nascuda al nord d’Aragó i sobre el per què de la seua decisió, l’autor es mostrava clar: "Quan vaig a arribar a València tenia vint i quatre anys. Encara que escrivia, no es pot dir que fora escriptor, però sí tenia molt clar que venia a una terra que tenia una llengua pròpia i que la meua primera obligació era aprendre-la i la segona fer-ne ús.
La llengua és el tret d’identitat cultural més important d’un poble i només l’ús la pot mantindre viva. Ja fa anys que soc mestre de Valencià. D’això a convertir-la en la teua llengua habitual n’hi ha un camí molt curt i que em sent orgullós d’haver fet. Això no vol dir que haja perdut els meus propis trets culturals. Soc aragonès, m’enorgulleix i soc un enamorat del Pirineus. Bé, de la mar també."

Al 1998 va guanyar el premi de poesia "Castillo de Montearagón" a Osca, amb Montearagón, páginas de piedra.
En 2001 publicà la seua primera novel·la, adreçada al públic juvenil, en l’editorial Tabarca, Aventura al poble fantasma.
L’any següent, el 2002, guanyà el premi de narrativa infantil Vicent Silvestre de l’editorial Bromera amb L’illa de les foques i en la mateixa convocatòria va ser finalista també amb Lluna i la pluja que ha sigut publicada en Bromera al 2005.
Roser i el mar va ser publicada en 2003 per l’editorial Perifèric.
Actualment dues obres més estan camí de veure la llum.

L’activitat del Club Lector consisteix en una tertúlia entre aprenents, voluntaris i autor per a comentar el llibre i formular qualsevol consulta sobre l’obra o l’autor. Convidem a tots els participants, aprenents i voluntaris a la seua lectura. Així acomplirem un doble objectiu: propiciar un espai de trobada per a les parelles lingüístiques per tal que puguen compartir les seues experiències i aprendre valencià d’una manera lúdica.

Quan acabe la tertúlia, el Voluntariat pel Valencià, amb la col·laboració de Perifèric Edicions, us obsequiarà amb un llibre i farà una picadeta.

A més a més, per a poder fer una valoració prèvia dels assistents a l’activitat, ens agradaria que CONFIRMÀREU la vostra ASSISTÈNCIA. Moltes gràcies.

Ànim i endavant. Us esperem.

 

 

 

 

GALICIA BILINGÜE

noticia

Más de 50.000 personas en la mayor marcha por el gallego de la historia

"No sabía que en Galicia hubiese tantos gallegos", le comentaba al vigilante del aparcamiento de la Praza de Galicia uno de los turistas que quedaron atrapados con su coche más de media hora, sin poder salir, porque la riada de manifestantes atascaba la calle. "Éstos, mañana, se apuntan a Galicia Bilingüe", bromeaba alguno de los que iban en la marcha al ver la hilera de autos que se perdía dentro del garaje. Encima de la puerta de salida de vehículos, en una pantalla luminosa, el Ayuntamiento de Santiago pasaba ese anuncio en el que Gadis invita a vivir "como galegos".

Ver contenido en ELPAÍS.com

 

KIRMEN URIBE: APUESTO POR LA CONVIVENCIA DE LAS LENGUAS

<!-- /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-parent:""; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:CA;} @page Section1 {size:595.3pt 841.9pt; margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm; mso-header-margin:35.4pt; mso-footer-margin:35.4pt; mso-paper-source:0;} div.Section1 {page:Section1;} -->

El escritor vasco Kirmen Uribe, que ha ganado hoy el premio Nacional de Narrativa 2008, concedido por el Ministerio de Cultura, por su primera novela 'Bilbao-New York-Bilbao', asegura que apuesta "por la convivencia de las lenguas" y que "vivir entre fronteras enriquece al ser humano".

Kirmen Uribe, que escribe poesía y novela en euskera y que la pasada primavera cobró actualidad después de que el primer lehendakari socialista, Patxi López, recitara a lo largo de su discurso de investidura el poema 'Maiatza' (mayo), ha señalado sentirse "muy contento, sorprendido, pero agradecido" por este premio que dice no esperaba.

"Me siento como Obama", ha comentado con humor Uribe. "No esperaba para nada que me llamara la ministra y no sabía si era un sueño o una mentira. Primero, me sentí muy contento cuando el lehendakari leyó un poema mío en su investidura, porque arriesgó al elegir a un joven poeta, y ahora esto. Estoy muy agradecido".

'Bilbao-New York-Bilbao' publicada por Elkar y que se está traduciendo al castellano y al inglés, narra un viaje en un vuelo entre Bilbao y New York en el que el autor da cuenta del proceso de escritura de la novela sobre la que está trabajando.

"Se trata de ficción dentro de la ficción, con datos autobiográficos. Un juego entre el lector y el autor, nada fiable, y en el que de fondo está la historia de tres generaciones de vascos, la de mis abuelos, de la preguerra; la de mis padres, de la guerra, y la mía, a caballo entre los siglos XX y XXI", argumenta el autor.

Nueva York, un destino habitual

Y es que a este joven escritor le encanta la ciudad de Nueva York, adonde viaja dos veces al año, en su mayor parte para realizar lecturas poéticas y charlas sobre libros de poesía. Su libro de poesía 'Mientras tanto dame la mano, editado en bilingüe por Visor, también está editado en Estados Unidos con gran éxito.

La primera novela de Uribe ha nacido con éxito, ya que además del Nacional de Narrativa también se llevó el premio de la Crítica en euskera, el pasado mes de abril. "Es un libro que está siendo muy leído y me encanta -dice-, porque tenía miedo de que al lector no le gustara, por la novedad en la estructura y esos vacíos que dejo, pero no ha sido así, el lector ha sido muy inteligente y ha sabido rellenar los espacios en blanco", concluye este autor.

Kirmen Uribe se licenció en Filología Vasca en Vitoria y cursó estudios de postgrado de Literatura Comparada en Trento (Italia); ha trabajado como profesor, traductor y guionista, ha realizado proyectos multimedia en los que ha combinado literatura y diferentes disciplinas artísticas y ha participado en encuentros de literatura en Europa, Asia y América.

También ha traducido poemas de Raymond Carver, Sylvia Plath, Anne Sexton, Mahmud Darwish y Wislawa Szymborska, entre otros, y ha publicado en revistas como el 'The New Yorker' y colabora en diversos medios de prensa escrita en el País Vasco.

 

AL TALL. VERGONYA

 

Vergonya, cavallers, vergonya fa referència, segons el Llibre dels feits, a unes paraules de Jaume I quan reptava els cavallers que no es decidien a entrar en batalla. Al Tall vol trasladar aquell crit als nostres dies: «Volíem traslladar la recriminació de Jaume I al nostre temps. Pensem que si alçara el cap i vejera el que està passant podria tornar-lo a dir, tant al poble com als intel·lectuals i als polítics, per haver abandonat i no haver defensat el testament polític que ens va deixar que, segons el nostre punt de vista, seria en futur vàlid per a aquest país».

 

ENRIC VALOR.

"...cal dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l’ús. el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català i encara que els estudis d’altres llengües puguen enriquirnos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitja de la implantació totalitària d’un altre idioma"