Molt Honorable PRESIDENT FABRA:Va promoure vostè una festa (fracassada) per la societat civil valenciana al mes d' octubre. Particularment pense que ès ara quan la societat civil valenciana parla: no al tancament de la nostra televisió i ràdio!!!!
Sols dos línies per a manifestar el meu respete a Josep Miquel Moya. Aquesta setmana ha deixat l’ajuntament per a reincorporar-se al seu lloc a la xarxa de biblioteques de Gandia.
És fàcil trobar a la premsa notícies sobre la seua honestedad, capacitat de treball i el seu compromís social i nacional.
S’ha despedit amb versos de Lluis Llach. Nosaltres, per a ell, ens agraden els de Vicent Andrés Estellés: Assumiràs la veu d’un poble...
Ací em pariren i ací estic....
Un entre tants...
FOTO:www.gentedelasafor.net
(PROA, 2012 www.proa.cat)
He tingut la sort de gaudir (gràcies a BPM GANDIA CENTRAL) de aquesta obra del professor Mira. ( Uns dies, ara, cal comprar-la)
Homer i l’Odissea, introducció de Jordi Cornudella i Llegir Homer ( del propi Joan ), son un breu però magnífic suport i al·licient.
Si partim del fet de que aquesta obra es un dels punts d’arrancada de la literatura occidental, cal tindre una bona versió a la nostra llengua i al nostre abast.
Gràcies professor!
L’obra teatral Que tinguem sort!, del dramaturg i actor Carles Alberola, ha sigut guardonada amb el XXII Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. El jurat que l’ha escollit ha estat format per Josep Ballester, Eduard Ramírez, Raquel Ricart, Isabel Robles i Andreu Sevilla. També han sigut premiats en aquesta edició els escriptors Alfons Llorenç, en assaig, Xavier Aliaga, en narrativa, i Ramon Ramon, en la modalitat de poesia.
Que tinguem sort!, –publicada en la col·lecció «Bromera Teatre» i encara en cartell als escenaris valencians–, és una comèdia agredolça, que ens parla del pas de la vida, dels amics, de la mort... amb la ironia i l’estil inconfusible de l’autor i el segell creatiu d’Albena. Els protagonistes són dos actors de teatre que parlen al camerino poc abans de començar la que pot ser la seua última funció junts, Espasmes. Dalt de l’escenari troben una felicitat que contrasta amb les seues vides quotidianes, bastant anodines. Després de més de 20 anys xafant escenaris, només la ficció podrà donar-los tot el que la vida els nega. Això sí, només necessiten per a aconseguir-ho una miqueta de sort...
Ahir un clam per TV3 i avui una resposta més: ANDANA i el seu poema compromés.
Al meu calaix de projectes descansava un breu text que vaig escriure quan el tancament dels repetidors que donaven senyal a tv3. L’he rescatat. És el següent:
"Un clam per TV3.
aL país valencià, catalunya...
cap argument pot argumentar la pèrdua. El tancament dels repetidors d’ACPV per la pressió del govern de l’actual Generalitat Valenciana no beneficia ningú...
(Quan el mal ve d’Almansa a tot món alcança...)"
El porte hui al blog perquè m’ha emocionat trobar el treball proposat per l’EDITORIAL ANDANA per a manifestar el seu suport al valencià. Es pot descarregar des del seu web. Que emotiu el poema de Miquel Juan García. La il·lustració és De Fran Parreño.
Hi ha una part escrita per a persones com jo:
" Que ningú no tinga cura
si alguna errada diu,
que el que vol la nostra llengua,
es no quedar-se al riu"
M’ha emocionat. Gràcies.
El passat mes de desembre 2010, SANTIAGO DIAZ i CANO, va presentar a GANDIA, sa casa, la seua obra "MEMÒRIES D’UN PORC". Va estar acompanyat de MARINA BORDES.
L’obra està tenint una excel·lent acollida. Pots seguir les últimes notícies al blog de l’autor(http://www.sadic.eu)
Si vols veure fotos de la presentació (casal Jaume I GANDIA): FLIKR, busca
DE carlos, carpeta "màgia i paraules"
http://www.flickr.com/photos/45921268@N04/5307411129/
Ahir, 18 novembre, gaudirem de la xerrada que Joaquina Barba i Maite Sastre ens varen fer amb motiu de la presentació del llibre SOS! Bullying. Per entendre l’assetjament escolar.
La sala era plena i, tot i ser un tema seriós, també riguérem. Joaquina fins i tot va contar un acudit.
Hem penjat algunes fotos a la pàgina de facebook d’Edicions del Bullent. Podeu veure-les punxant ací.
Per als qui no puguéreu assistir, no us preocupeu, hi ha una segona oportunitat.
El divendres que ve, 26 novembre 2010, el Casal Jaume I ha organitzat una Taula Rodona sobre l’assetjament a les aules.
Hi intervindran les escriptores Joaquina Barba i Gemma Pasqual. Modera Andrea Ollero psicòloga de la Mancomunitat.
(text:http://networkedblogs.com)
http://jmmoya.blogspot.com
A Gandia hem anomenat fill predilecte a Josep Piera. Tot un esdeveniment que fa uns anys ningú haguérem imaginat. I és curiós: el primer fill predilecte de Gandia és de Beniopa. Piera deia: "m'emociona que la meua ciutat m'honore". A nosaltres ens honora que l'emocione, perquè potser hi ha molts ciutadans i ciutadanes que mereixen una distinció de la seua ciutat, però, sens dubte, Josep Piera és un d'ells.
Per a molts de nosaltres, l'amic Pep, l'escriptor Josep Piera, ha representat un símbol, un model. Un símbol d'estima a la llengua i a la terra. I un model de vida dedicada a la literatura. I es fa extremadament difícil separar, diferenciar, un aspecte de l'altre: el ciutadà compromés, el valencianista actiu, de l'escriptor afamat... Es fa difícil, quasi impossible, perquè ell no ho ha fet mai.
És cert, com se'n fan ressò totes les biografies perquè mai no ho amagat, que Josep Piera va ser abans poeta que valencianista. La seua primera llengua literària, fou el castellà. Però, de manera semblant al nostre sempre enyorat Joan Climent, el canvi va ser determinant per a la seua trajectòria vital. I, conscientment o inconscient, per a molts dels valencianistes que ens incorporàrem després, per als qui ha estat (han estat molts) mestres i encomanadors d'una passió sense límits en l'estima a la terra, en l'autoestima, espolsant-nos complexos d'inferioritat no superats encara en massa àmbits. Josep Piera hagués pogut estar un dels millors poetes en llengua castellana. Però ha acabat sent l'escriptor contemporani més reeixit en la nostra llengua, la seua, la del seu poble.
Pep Piera ha estat, també, un exemple de compromís ciutadà en la lluita constant, diària, i no sempre fàcil, per fer possible el somni d'un País Valencià més culte i, per tant, més lliure. Activista cultural, en companyia de molts altres amics, durant el franquisme i la transició, i sempre present, el deixaren o no, en les més brillants pàgines culturals de la nostra ciutat. Ha col·laborat sempre i amb tots aquells que li ho han demanat, tot i que encara, fins fa no massa, feia la sensació d'estar marcat, a casa seua, amb una mena d'estigma que, incomprensiblement, injustament, semblava (i encara ho sembla) acompanyar a aquells que comprometen la seua vida personal i professional a una idea que, en un país normal, hauria de ser vista amb admiració. Ara, amb eixe nomenament, es rescabala un poc molts anys d'oblit, d'incomprensió i d'ostracisme i, tant de bo, siga una mena de senyal, de porta oberta per a molts altres que no han assolit encara el reconeixement que la ciutat li ha atorgat a ell. Un reconeixement que ha tingut sempre en el cor i en el cap de molts de nosaltres, encara que no sé si això és o era suficient. Probablement, no.
Però, si la seua relació amb la ciutat no ha estat exempta d'episodis d'ombra, la seua activitat literària ha estat una allau de llum i, només per ella, seria suficient eixa manifestació d'orgull col·lectiu que suposa el nomenament de fill predilecte. Potser Josep Piera siga un dels escriptors més premiats: si no m'he descomptat (és fàcil) ha estat guardonat amb els premis Ausiàs Marc, Andròmina, Carles Riba, Josep Pla, Sant Joan, Josep Vallverdú, Serra d'Or, de la Crítica del País Valencià... I ha estat distingit també amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. I, recentment, el Premi Joanot Martorell, de manera que ja compta també amb els dos premis literaris de la nostra ciutat.
Ha estat, també, exemple, guia, mestre, de molts altres escriptors, que han encetat després un venturós camí de creació. I ha fet de mestre sense dogmatismes, sense suficiències, conreant les pròpies capacitats i rebutjant les uniformitats: uns principis pedagògics elementals; no debades, Josep Piera, és, acadèmicament, mestre, per molt que n'exercira poc de temps. Supose, però, que no haurà pogut fugir de la influència de la seua companya, la nostra Marifé, una castellanoparlant d'origen que ha esdevingut un símbol de la defensa de la llengua en un dels àmbits més imprescindibles: l'escola.
Pep, en les seues tertúlies o en la seua obra, ha somiat una Gandia a la imatge clàssica, mediterrània, un espai en el que s'identifica i que l'apassiona. De vegades, la soledat del procés creatiu pot resultar insuportable, turmentosa. Però, tot i ser cert, l'escriptura ha estat la vida de Josep Piera i ha fet que la visquera (i esperem que continue sent així) de manera intensa. I que, com el poema de Kavafis, haja aprés dels que saben en el seu viatge a Ítaca. Josep Piera és valencià i, per tant, mediterrani. La seua obra està impregnada d'eixes dues condicions. Grècia, Itàlia, el Magrib, Jerusalem... I, sobretot, Beniopa, Gandia, la Drova, el seu univers més proper, amb les seues referències, els seus mites, les seues influències, més o menys evidents. Apassionat i tendre, a la vegada. Directe, fins i tot amb l'ús de les metàfores, ha sabut dur-nos magistralment a aquells indrets mítics de la Mediterrània. Però també ha sabut descobrir-nos o fer-nos descobrir els nostres paisatges propers, que tant estima, i les seues gents. I, sobretot, ens ha revelat, en totes i cadascuna de les seues obres, a glops o a dojo, qui és ell. Qui és, qui somia ser, Josep Piera. Els seus neguits i les seues alegries, les seues victòries i les seues derrotes, reals o fingides, personals o col·lectives.
Divulgador incansable, de vegades contracorrent, dels nostres clàssics, i sempre esperant el reconeixement col·lectiu del nostre esplendorós passat literari, amb la recuperació dels poetes valencians en llengua àrab o amb activitats culturals tan reeixides com "Els Nostres Clàssics" de l'any 1983 o "L'any del Tirant" del 1990. Una tasca encara no acabada que ara, però, culmina amb Francesc de Borja, la commemoració del cinquè centenari del qual ha comptat, amb companyia d'altres, amb la seua decisiva participació i amb excel·lents productes, un dels quals ha estat guanyador, com he dit, del Premi Joanot Martorell. No crec que fa deu, quinze anys, ningú, ni el propi Piera albirara este remat. Però, ben pensat, potser fora previsible i inevitable que Josep Piera acabara escrivint pàgines tan belles de Francesc de Borja, el gandià més universal de tots els temps i la màxima figura històrica que ha donat Gandia.
Josep Piera, el ciutadà compromés i Josep Piera, l'escriptor, és tot un, que ha aconseguit bastir un magnífic edifici, on este reconeixement de la ciutat, no és la culminació, sinó una pedra més. Emotiva i transcendent, sens dubte, però no definitiva. Però és també indestriable del Josep Piera home, del que Marifé (la seua companys) i Melània (la seua filla) estan, també, ben orgulloses.
Pep Piera escrivia el poema "La Drova", que és ja una mena d'himne per als qui estimem la nostra terra:
Aquesta vella vall que ara veig verda,
daurada lluna de meló d'estiu,
és més que un llogaret entre muntanyes,
molt més que la infantesa al finestral,
molt més que un paradís ple de pinades.
Aquesta vella vall feta de somnis,
amagatall d'amors i de paraules,
la dels mil i un perfums i les fonts fresques,
la dels hiverns de llàgrimes de gel,
la de les veus que juguen i el silenci,
aquesta vella vall que vull per sempre verda.
Aquesta que rebrota riallera
després de les tempestes i la pluja;
aquesta que faig meua cada dia,
aquesta que duc viva a la memòria,
no la toqueu, si us plau, no la toqueu.
No la toqueu si no és per estimar-la.
Esperem que ningú toque tampoc a Josep Piera, si no és per a estimar-lo.
Foto: picam.info
Amics, amigues, us vull demanar un favor, així, directa al gra: voldria que m’ajudàreu en la difusió d’aquest acte. La XIV edició de l’Homenatge a la Paraula que se celebra anualment a Gandia reconeix en aquesta ocasió la trajectòria del poeta, traductor i dramaturg Feliu Formosa. Per aquest motiu, dissabte dia 20 tindrà lloc l’espectacle FORMOSA PER FORMOSA (Ester canta Feliu), a partir de textos de l’autor homenatjat. Componen el repartiment, a més d’Ester Formosa, Maurici Villavecchia al piano, ’Horacio Fumero al contrabaix, i Matthew Simon a la trompeta. La direcció musical és de Villavecchia. L’espectacle forma part dels actes programats durant la Setmana Literària de Gandia, i se celebrarà a la Sala A del teatre Serrano (paraules majors!) de Gandia. Tenim uns quants motius de pes per recomanar-vos-hi l’assistència: 1. Perquè els temes musicals, la interpretació i els textos són d’altíssima qualitat. 2. Perquè s’obsequiarà tots els assistents amb l’antologia TOT EL TEMPS QUE ENS HEM BUSCAT, amb textos de Feliu Formosa, inclosos els de l’espectacle, amb disseny de portada de Pau Àlvarez (Edicions 96), i coordinat i editat des del CEIC Alfons el Vell i l’IMAB. 3. Perquè l’entrada és lliure, absolutament GRATUÏTA, tot i ser al Serrano. 4. Perquè ens acompanyarà Feliu, i això és un gran honor per als qui hem treballat en aquest sarau. 5. ...i perquè, sincerament, ens faria molta il·lusió que Feliu Formosa s’enduguera un record càlid de Gandia i d’aquest Homenatge a la Paraula, que compleix... 14 convocatòries! En arxiu adjunt teniu tota la informació, ordenada i acompanyada d’una bella imatge d’Ester interpretant una de les peces de l’espectacle. Vaja per endavant el meu agraïment, per la vostra atenció i pel vostre temps. Salut! Maria Josep Escrivà FELIU FORMOSA (Sabadell, 1934) A banda d’ésser considerat un poeta clàssic contemporani, Feliu Formosa ha excel·lit com a traductor, fonamentalment de l’alemany, i s’ha dedicat intensament al món del teatre, on ha exercit d’autor, d’actor, de director i d’ensenyant. La seua llarga i fructífera trajectòria artística ha estat reconeguda, entre altres distincions, amb la Creu de Sant Jordi, per la seua tasca cultural i cívica, l’any 1988. L’any següent li va ser concedit el premi Nacional de les Arts Escèniques de Catalunya; amb el Premio Nacional de Traducción, pel conjunt de la seva obra, el 1994; o amb el Premi d’Honor de l’Institut del Teatre, el 1999. |
Fa uns dies(veure club lectura Biblioteca Gandia) em recordava de Santiago. Avui, l’entrada al blog, està motivada pel correu electrònic que he rebut i m’ompli d’alegria.
Hola, amics/amigues/enemics/enemigues:
Com alguns ja sabeu, dijous 18 de novembre a les 6 de la vesprada serà la presentació de la (meua) novel·la MEMÒRIES D’UN PORC (guanyadora del Premi Valldaura-Memorial Pere Calders 2010) al Museu de Cerdanyola (Barcelona). Edita la UAB.
A partir d’eixe dia estarà a la venda a les principals llibreries de València i Barcelona. També és possible que la pugueu trobar a AMBRA, en Gandia (si passeu i pregunteu per ella en els pròxims jorns, la probabilitat de que la demanen augmentarà, òbviament)
Si algú vol fer un tast abans d’arriscar-se amb l’obra completa, pot entrar al meu Bloc (www.sadic.eu) on hi ha un fragment del primer capítol. D’altra banda, qui no puga o no vulga gastar-se els dinerets, que sàpiga que quasi segur la podrà trobar també a la Biblioteca Municipal de Gandia (i potser en alguna més)
Mentrestant, us envie un document adjunt amb les possibles cobertes pq jugueu, si us ve de gust, a endevinar quina de les cinc serà la definitiva (avís: no hi ha premi)
No cal dir que us agrairé moltíssim que reenvieu el mail a qui us done la gana i/o que doneu difusió a aquesta “notícia” de la manera que us semble més adient (és la publicitat del pobre, què hi farem!)
Salut
santiago diaz i cano
Recordem Enric Valor
El 13 de gener de 2010 s’acomplirà el 10é aniversari de la mort de l’escriptor i lingüista Enric Valor.
Aquest any, a Tàndem edicions organitzarem tota una sèrie d’activitats per recordar-lo i difondre la seua obra literària completa, tant les Rondalles Valencianes com les novel·les.
La primera activitat tindrà lloc el mateix dia 13 de gener a les 11:00 hores a la Biblioteca Pública de València (C/ de l’Hospital), on alumnes de 3r cicle de primària de diverses escoles llegiran, en veu alta, les 36 rondalles valencianes d’Enric Valor adaptades per Rosa Serrano per als lectors infantils.
Hem enviat una carta a tots els centres educatius de primària i secundària per motivar-los a mantenir viva la memòria del gran escriptor i lexicògraf. Fer-ho és un deure cívic. L’exemple i l’obra que ens va deixar Enric Valor són impagables
Tàndem edicions
Lloc: Societat Coral "El Micalet", C/Guillem de Castro,73
Població: València
El Voluntariat pel Valencià, comença el curs amb noves activitats com el Club Lector.
L’acte tindrà lloc dissabte, 12 de desembre de 2009, a les 11hores.
Per a aquesta activitat, el Voluntariat pel Valencià ha comptat amb la col·laboració de la Societat Coral "El Micalet". L’entitat musical es troba al C/Guillem de Castro, 73.
Us adjuntem un enllaç on podeu veure un mapa amb la localització:
http://maps.google.es/maps?hl=ca&source=hp&q=valencia,+guillem+de+castro,73&um=1&ie=UTF-8&hq=&hnear=Carrer+de+Guillem+de+Castro,+73,+46008+Val%C3%A8ncia&gl=es&ei=_3XpSsCHEcGc_Aa_nd2VDw&sa=X&oi=geocode_result&ct=image&resnum=1&ved=0CA4Q8gEwAA
(Si utilitzeu el transport públic, a MetroValència cal baixar a l’estació d’Àngel Guimerà i a Renfe Rodalies, l’estació del Nord queda prop d’allí)
Així que ja podeu anar llegint el llibre, que té la següent fitxa d’informació:
Llibre: ROSER I EL MAR
Autor: Llucià Vallés
Editorial: Perifèric Edicions
Sinopsi:
Roser i el mar narra les vivències d’una jove que s’enfronta per primera vegada als sentiments i contradiccions que niuen al seu cor. Una història real i propera que ens parla d’amor i amistat i que aconseguirà captivar al lector des de la primera pàgina. A través d’aquest llibre, coneixerem a Roser, que inicia el seu viatge interior amb la complicitat del mar. L’obra desenvolupa els valors de la tolerància, l’amistat, el respecte a les diferències i el descobriment de l’estima.
L’escriptor:
Llucià Vallés i Calvo va nàixer a Osca l’any 1960. Als vint i quatre anys es va traslladar a València i des de llavors hi viu i treballa com a professor, Actualment treballa a l’institut Berenguer Dalmau de Catarroja. Tota la seua vida professional ha estat lligada a l’ensenyament. Ha estat vinculat als Moviments de Renovació Pedagògica, a la defensa de l’escola pública i de la nostra Llengua.
Al preguntar-li sobre la dificultat d’escriure en Valencià una persona nascuda al nord d’Aragó i sobre el per què de la seua decisió, l’autor es mostrava clar: "Quan vaig a arribar a València tenia vint i quatre anys. Encara que escrivia, no es pot dir que fora escriptor, però sí tenia molt clar que venia a una terra que tenia una llengua pròpia i que la meua primera obligació era aprendre-la i la segona fer-ne ús.
La llengua és el tret d’identitat cultural més important d’un poble i només l’ús la pot mantindre viva. Ja fa anys que soc mestre de Valencià. D’això a convertir-la en la teua llengua habitual n’hi ha un camí molt curt i que em sent orgullós d’haver fet. Això no vol dir que haja perdut els meus propis trets culturals. Soc aragonès, m’enorgulleix i soc un enamorat del Pirineus. Bé, de la mar també."
Al 1998 va guanyar el premi de poesia "Castillo de Montearagón" a Osca, amb Montearagón, páginas de piedra.
En 2001 publicà la seua primera novel·la, adreçada al públic juvenil, en l’editorial Tabarca, Aventura al poble fantasma.
L’any següent, el 2002, guanyà el premi de narrativa infantil Vicent Silvestre de l’editorial Bromera amb L’illa de les foques i en la mateixa convocatòria va ser finalista també amb Lluna i la pluja que ha sigut publicada en Bromera al 2005.
Roser i el mar va ser publicada en 2003 per l’editorial Perifèric.
Actualment dues obres més estan camí de veure la llum.
L’activitat del Club Lector consisteix en una tertúlia entre aprenents, voluntaris i autor per a comentar el llibre i formular qualsevol consulta sobre l’obra o l’autor. Convidem a tots els participants, aprenents i voluntaris a la seua lectura. Així acomplirem un doble objectiu: propiciar un espai de trobada per a les parelles lingüístiques per tal que puguen compartir les seues experiències i aprendre valencià d’una manera lúdica.
Quan acabe la tertúlia, el Voluntariat pel Valencià, amb la col·laboració de Perifèric Edicions, us obsequiarà amb un llibre i farà una picadeta.
A més a més, per a poder fer una valoració prèvia dels assistents a l’activitat, ens agradaria que CONFIRMÀREU la vostra ASSISTÈNCIA. Moltes gràcies.
Ànim i endavant. Us esperem.
Vergonya, cavallers, vergonya fa referència, segons el Llibre dels feits, a unes paraules de Jaume I quan reptava els cavallers que no es decidien a entrar en batalla. Al Tall vol trasladar aquell crit als nostres dies: «Volíem traslladar la recriminació de Jaume I al nostre temps. Pensem que si alçara el cap i vejera el que està passant podria tornar-lo a dir, tant al poble com als intel·lectuals i als polítics, per haver abandonat i no haver defensat el testament polític que ens va deixar que, segons el nostre punt de vista, seria en futur vàlid per a aquest país».
"...cal dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l’ús. el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català i encara que els estudis d’altres llengües puguen enriquirnos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitja de la implantació totalitària d’un altre idioma"