ENTREVISTA: VICENT TORRENT.(ESTER PINTER.AVUI. València).
"S’ha folkloritzat i negat el llegat polític de Jaume I"
Entrevista: Vicent Torrent. Al Tall treu el CD ’Vergonya, cavallers, vergonya’
Trenta anys després de l’edició del seu disc més aclamat, Quan el mal ve d’Almansa, el grup de música d’arrel tradicional Al Tall torna a submergir-se amb Vergonya, cavallers, vergonya (PICAP) en un moment històric clau, l’època de Jaume I, per, com en aquell cas, fer-ne una crònica cantada i compromesa. Vicent Torrent (València, 1945) és l’intèrpret, músic i autor dels temes d’aquest treball i de bona part dels que conformen els 20 àlbums que des del 1975 ha publicat Al Tall.
Per què aquesta nova mirada al passat?
Acabat de treure Quan el mal ve d’Almansa Joan Fuster ens va dir: "Està bé eixe serial radiofònic, heu de fer més discos d’història del País Valencià". Hi va implicar Vicent Andrés Estellés, ens vàrem reunir, però el projecte no prosperà. Estellés estava en altres històries i nosaltres no vèiem clar seguir amb un disc de temàtica semblant. Ens va quedar una pregunta per respondre: què és el que es va perdre a la batalla d’Almansa? Ara contestem: s’hi va perdre justament l’obra de Jaume I, el pare de la pàtria i de qui l’any passat es va celebrar el 800 aniversari, un bon moment per explicar la seua obra.
Amb tots els actes de la Generalitat valenciana no va quedar explicada?
No. Hem tret el disc una mica per reacció als homenatges que des de la Renaixença se li han anat dedicant. En tots s’ha tendit a folkloritzar-lo a fi de desactivar el seu testament polític.
"Vergonya, cavallers, vergonya", els deia Jaume I als qui no el seguien a la batalla. De què sent vergonya ara Al Tall?
Sentim un poc de vergonya del moment actual i si Jaume I eixira de la tomba també en sentiria, però no sóc pessimista respecte al futur del País Valencià, pense que canviarà. Les societats canvien i particularment la valenciana és molt llesta, molt ràpida i molt pragmàtica. Aconseguirem més sobirania i el testament del Conqueridor acabarà calant.
¿Un dels símptomes és l’ampli ventall de grups en valencià que hi ha i la quantitat de públic jove que els segueix?
En els últims 40 anys, encara que hi ha hagut grups que han anat caient pel propi pes de viure en la subterraneïtat, n’han anat apareixent cada volta més i més potents. L’actual generació és brillant, es cultiven molts tipus de música i això és un símptoma que açò no hi ha qui ho pare. El mort es torna a alçar, i torna a caure i continua caminant.
Com definiria musicalment el nou disc?
De fusió mediterrània. No ens hem plantejat la recuperació d’un tipus de música en concret, com vam fer a Vares velles. L’ambient musical i literari diríem que és d’estètica gòtica, en el sentit modern del terme. El món dels morts, el món dels ossos corcats, la soledat de les tombes...
Què destaca de l’aportació de Jean-Marie Carlotti i Tomeu Penya?
Com a intèrprets, vocalment, té molta gràcia ajuntar-los amb les nostres tessitures vocals que són mitges. La veu de Carlotti, en canvi, és potentíssima, d’uns aguts delirants, i la de Penya molt grossa, d’uns greus profunds. Això dóna una obertura vocal que resulta interessant.
Se us relaciona amb la Riproposta italiana. Us hi identifiqueu?
Totalment, la música tradicional no és una cosa per guardar-la al museu sinó per fer-la servir amb la tecnologia actual, amb la sensibilitat actual i per a qualsevol cosa. La Riproposta ha servit per desfolkloritzar el folklore, per reprendre tot eixe so i anar trencant les corfes d’esclerosi que el tapen i eixe és un camí molt llarg.
Per què aquesta nova mirada al passat?
Acabat de treure Quan el mal ve d’Almansa Joan Fuster ens va dir: "Està bé eixe serial radiofònic, heu de fer més discos d’història del País Valencià". Hi va implicar Vicent Andrés Estellés, ens vàrem reunir, però el projecte no prosperà. Estellés estava en altres històries i nosaltres no vèiem clar seguir amb un disc de temàtica semblant. Ens va quedar una pregunta per respondre: què és el que es va perdre a la batalla d’Almansa? Ara contestem: s’hi va perdre justament l’obra de Jaume I, el pare de la pàtria i de qui l’any passat es va celebrar el 800 aniversari, un bon moment per explicar la seua obra.
Amb tots els actes de la Generalitat valenciana no va quedar explicada?
No. Hem tret el disc una mica per reacció als homenatges que des de la Renaixença se li han anat dedicant. En tots s’ha tendit a folkloritzar-lo a fi de desactivar el seu testament polític.
"Vergonya, cavallers, vergonya", els deia Jaume I als qui no el seguien a la batalla. De què sent vergonya ara Al Tall?
Sentim un poc de vergonya del moment actual i si Jaume I eixira de la tomba també en sentiria, però no sóc pessimista respecte al futur del País Valencià, pense que canviarà. Les societats canvien i particularment la valenciana és molt llesta, molt ràpida i molt pragmàtica. Aconseguirem més sobirania i el testament del Conqueridor acabarà calant.
¿Un dels símptomes és l’ampli ventall de grups en valencià que hi ha i la quantitat de públic jove que els segueix?
En els últims 40 anys, encara que hi ha hagut grups que han anat caient pel propi pes de viure en la subterraneïtat, n’han anat apareixent cada volta més i més potents. L’actual generació és brillant, es cultiven molts tipus de música i això és un símptoma que açò no hi ha qui ho pare. El mort es torna a alçar, i torna a caure i continua caminant.
Com definiria musicalment el nou disc?
De fusió mediterrània. No ens hem plantejat la recuperació d’un tipus de música en concret, com vam fer a Vares velles. L’ambient musical i literari diríem que és d’estètica gòtica, en el sentit modern del terme. El món dels morts, el món dels ossos corcats, la soledat de les tombes...
Què destaca de l’aportació de Jean-Marie Carlotti i Tomeu Penya?
Com a intèrprets, vocalment, té molta gràcia ajuntar-los amb les nostres tessitures vocals que són mitges. La veu de Carlotti, en canvi, és potentíssima, d’uns aguts delirants, i la de Penya molt grossa, d’uns greus profunds. Això dóna una obertura vocal que resulta interessant.
Se us relaciona amb la Riproposta italiana. Us hi identifiqueu?
Totalment, la música tradicional no és una cosa per guardar-la al museu sinó per fer-la servir amb la tecnologia actual, amb la sensibilitat actual i per a qualsevol cosa. La Riproposta ha servit per desfolkloritzar el folklore, per reprendre tot eixe so i anar trencant les corfes d’esclerosi que el tapen i eixe és un camí molt llarg.
1 comentario
Nuria Alabau -
Els escribim des del departament de Difusió del Museu Nacional de Ceràmica i de les Arts Sumptuaries González Martí.
Estavem interessats en saber si Ester Pinter podría proporcionar-nos el seu correu ja que en tenim un però pot ser que no estiga actualitzat.
Moltes gràcies per la vostra atenció.